Nervis. Així comencen totes les proves que l’equip afronta. La incertesa per saber com s’adaptaran els cossos a l’exigència del recorregut envaeix tots els components del RACC HolaBici Team en els minuts de preparació. El matí del diumenge, durant l’esmorzar, també hi havia confusió. N’hi havia que deien que volien sortir forts, d’altres preferien ser més prudents en els primers compassos i una ciclista en concret, Nemesí Márquez, no s’atrevia a aventurar com reaccionaria. “Quan m’hi trobi, ja ho veuré. Perquè jo soc de les que s’immola, en sentit figurat, després”. 

Set quilòmetres de distància hi havia des del càmping on van fer nit amb les roadsurfer fins a la sortida de la Gran Fondo Pirineus, a Camprodon. El recorregut el van aprofitar per pedalar i arribar a l’arc amb l’alegria d’afrontar una nova cita del calendari de competició.

En arribar, la sorpresa va ser doble. Primer, perquè, al contrari de moltes proves cicloturistes, aquí s’apreciava una participació femenina més elevada. I, després, perquè van avisar l’equip i la resta de dones perquè encapçalessin la sortida. Un cop en la posició, va arribar la tensió del compte enrere: 3,2,1. Començaven 130 quilòmetres de diversió, amb un desnivell de 2.400 metres positius i la pujada a tres ports: el coll de Sentigosa, el de Capsacosta i Vallter 2000.

Els primers 20 quilòmetres, de baixada moderada, van ser fàcils i a gran velocitat, gaudint dels pobles per on passava el recorregut. Això els va donar un respir per dirigir-se cap al primer repte: el coll de Sentigosa. Aquí el grup es va fragmentar una mica, ja que, com sempre passa en les pujades, els ritmes són diferents. Tanmateix, això no va impedir que tothom aconseguís arribar al punt més elevat. Una sensació de satisfacció i d’orgull els va envair per dins. 

Amb il·lusió, van continuar fent girar les rodes per restar camí al trajecte. Una altra vegada donaven una treva a les cames, gaudint de la baixada i de l’espectacular vista sobre la Garrotxa. Dies abans, algunes ciclistes comentaven entre elles que, sens dubte, entre la natura i les muntanyes eren felices i se sentien en calma. Així que aquests minuts els van servir per reconnectar amb el seu amor pel ciclisme.

Però com en són, de canviants, les emocions! La pujada al coll de Capsacosta també els va servir per recordar el sacrifici i l’esforç que han de fer, tant en una cursa com als entrenaments, per assolir el seu màxim nivell. El cansament, quan ja portaven més de mitja prova a les cames, començava a fatigar-les, físicament i mentalment. Era habitual veure en el rostre dels participants gestos de dolor i fins i tot n’hi havia que tenien rampes severes a les cames. En aquest punt, una de les nostres ciclistes, Aida Escalada, va decidir que no faria el camí llarg i que es quedaria amb el recorregut de menys distància. 

No obstant això, el penediment va arribar: “No et rendeixis, què faràs en creuar l’arribada? El teu objectiu era completar la cursa llarga…”, es deia a si mateixa. I vencent la seva veueta interior, que l’empenyia cap a la rendició, va canviar d’actitud i es va llançar a seguir les seves companyes. De sobte, el penediment es va convertir en orgull: principalment personal i, posteriorment, col·lectiu, quan les companyes es van assabentar de l’esforç que estava a punt de fer.

El que vindria tot seguit no era pas fútil: 23 quilòmetres des de Camprodon amb un pendent mitjà del 5,18% de desnivell positiu i amb pics màxims del 13% per coronar Vallter 2000. 

Ara fa uns mesos, durant la Volta Ciclista a Catalunya,  els ciclistes professionals pujaven, amb dificultat i tenacitat, per aquí. Ells, a més, van haver de fer front a la pluja i al fred que els va acompanyar durant el recorregut. I superant totes aquestes adversitats, el ciclista de l’UAE Team Emirates Tadej Pogačar es va proclamar vencedor de la segona etapa.

En el cas de la Gran Fondo Pirineus, la meteorologia va ser més amable, però arribar en primer lloc a dalt de tot també tenia premi. Així que, amb aquest incentiu i gràcies al caràcter competitiu del RACC HolaBICI Team, van fer valer tot l’esforç anterior per no claudicar. L’adrenalina, aquest estimulant natural, va fer que el rendiment anés a més.

Totes van donar el màxim per poder batre els seus propis rècords. I Nemesí Márquez, la mateixa que durant l’esmorzar assegurava que no sabia com afrontaria la Gran Fondo Pirineus, va completar la prova amb l’honor d’haver estat la primera dona en la distància de 130 quilòmetres a creuar l’arc d’arribada a Vallter 2000. Per si l’equip no tingués prou mèrit, la resta de components femenines van acabar la cursa dins del top 5, amb Marta Reig, la nostra convidada, en segona posició; Cristina Borràs, en tercera posició, i Aida Escalada, en el cinquè lloc. Van celebrar la gesta unides en una abraçada i compartint el goig del moment.

La baixada de Vallter 2000 per recollir a Camprodon la medalla de finishers els va servir per deixar anar totes les emocions contingudes i fer balanç de tota l’experiència viscuda en menys de 5 hores. I d’entre tots aquests pensaments, n’hi havia un que es repetia: la malenconia d’haver d’esperar l’arribada de la propera prova cicloturista!