En tots els comiats hi ha una barreja inevitable d’emocions: la nostàlgia, que ens recorda els moments compartits, i també la incertesa i el buit que ens deixa allò que se’n va. Però també hi ha l’esperança, aquesta espurna que ens empeny a veure cada final com un nou començament, i la il·lusió per tot el que ens pot oferir el futur.
Cada ciclista del RACC HolaBICI Team va viure el seu propi remolí de pensaments en creuar la línia de meta de la Ciclobrava 2024. Aquesta marxa va ser el colofó d’una temporada carregada de desafiaments i emocions per a totes elles. I, com que tot comiat té la seva dosi d’emoció, us podeu imaginar com va acabar la cursa de diumenge: amb llàgrimes i abraçades entre tots els membres de l’equip. Tot i que la veritat és que, des del principi, Miriam Vilar, Meritxell Sabaté, Aida Escalada, Nemesí Márquez, Cristina Borrás i María Navío volien donar el millor d’elles mateixes per posar la cirereta al pastís d’un any ple d’esforç i constant superació, tant a nivell esportiu com a nivell personal.
El repte d’aquesta darrera cita no era fàcil: 150 quilòmetres en una ruta circular des de Girona, amb més de 2.000 metres de desnivell positius. Com si el destí hagués decidit posar a prova l’equip una vegada més, la pluja va fer la seva aparició en els primers compassos de la cursa. Les gotes van començar a caure quan tot just les ciclistes havien agafat el ritme, i l’asfalt, que fins llavors semblava amigable, es va convertir en un enemic relliscós. Alguns dels ciclistes participants perdien el contacte de la roda amb el ferm i queien, per sort, sense conseqüències greus.
La pluja no només va desafiar la seva resistència física, sinó també la seva capacitat mental per mantenir-se enfocades, sabent que tenien al davant un repte encara més gran: afrontar els quatre durs ports del recorregut. El primer a presentar-se va ser Sant Grau d’Ardenya, una pujada que, amb les condicions meteorològiques i l’asfalt més fred, es va tornar encara més desafiador. Els pendents, costeruts i constants, feien que cada pedalada exigís un extra de concentració.
Després va arribar Romanyà, conegut per ser un dels ports de la segona etapa de la Volta 2019. Aquest tram va portar records d’altres batalles ciclistes, però aquesta vegada el desafiament era més personal. L’equip, malgrat el cansament, va mantenir el ritme, donant-se suport les unes a les altres.
El tercer port, la Ganga, també present a la mateixa edició de la Volta, no va ser més indulgent. Les cames ja els pesaven i algunes van patir rampes. I per si no n’hi hagués prou, els esperava la pujada de Montjuïc, un clàssic de la Ciclobrava i l’anunci que l’arribada a la meta els esperava a tan sols uns quilòmetres de distància. Malgrat les dificultats, creuar aquest darrer port va ser una mena d’alliberament, un símbol de la fortalesa acumulada al llarg de la temporada.
En arribar a la meta no hi va haver una explosió d’eufòria, sinó un gest més profund: una abraçada silenciosa entre companyes que havien compartit el repte. Les pors, els dubtes, els moments durs…, tot semblava esvair-se en aquell instant.
La Ciclobrava va ser un comiat, sí, però també la celebració del viatge recorregut enguany. I, com se sol dir, l’inici d’un nou començament és el final d’una història. Així que confirmem que la Ciclobrava només ha estat el preludi de tot el que ha de venir.
Gràcies per tot el suport en aquests mesos de competició! Ens trobem a les carreteres!
