En el món del ciclisme cada cursa representa un repte únic, però, potser, d’entre les proves més exigents hi ha les que es desenvolupen en altituds elevades. Des d’allà dalt, la quantitat d’oxigen és molt diferent i això implica un esforç físic i mental més gran.

El proper 20 de juliol, el RACC HolaBICI Team afronta la Vielha Cycling Tour en la seva modalitat de Gran Fons. Això es tradueix en 151 km amb un desnivell acumulat positiu de 3.700 m per la pujada a sis ports imponents, entre els quals destaca el coll d’Eth Portilhon. Malgrat que aquest punt geogràfic ja el coneixen, perquè per aquí va passar la Transpyr, la preparació física i mental és vital per superar aquest repte majúscul. És per això que l’equip va posar rumb a la vall d’Aran durant dos dies per entrenar en altura. Concretament, es va desplaçar fins a Salardú. L’esdeveniment, el va fer possible SNÖ Hotels, un dels patrocinadors principals de l’HolaBICI Team, que va deixar que les integrants gaudissin de les instal·lacions dels lluminosos apartaments de l’SNÖ Mont Romies, i del deliciós esmorzar que l’hotel servia cada matí.

Segons la previsió meteorològica, les temperatures d’aquests dies d’entrenament havien de ser canviants: el primer dia faria calor (prop de 26°C) i el segon dia plouria a partir de mitja tarda. Però totes dues prediccions van ser més intenses del que s’esperava.

En la primera sortida, l’equip va haver de suportar una calor sufocant. La temperatura de l’ambient vorejava els 31°C, provocant un aire abrasador que, amb la poca ombra que hi havia en el recorregut, caldejava encara més l’asfalt. Això feia que les ciclistes sentissin més intensament l’escalfor. Tant és així que, malgrat que s’hidratessin correctament, una d’elles es va marejar lleument.

Després de descansar i d’abaixar pulsacions, l’equip va seguir la marxa fins a arribar a Benós, on van poder gaudir d’un passeig d’adaptació i aclimatació que, a més, aguditzava els sentits al seu pas pels encisadors pobles de la zona. Tot això decorat amb la relaxant i magnífica panoràmica de l’aigua del riu Garona. De tornada, a l’altura de Vielha, es va viure el segon contratemps: una punxada. Com que l’Skoda Enyaq ens feia de cotxe d’assistència, la ciclista implicada va poder carregar la bici al portabicicletes i animar les seves companyes. Sens dubte, aquest no era el lloc on hauria volgut ser.

Preparar-se per a aquestes curses no es limita a augmentar la intensitat dels entrenaments, sinó que també cal cuidar l’alimentació i el descans. I aprofitant que una de les integrants de l’equip és nutricionista i que l’apartament dels SNÖ Hotels disposava de cuina, es va elaborar un menú pensat per afavorir la recuperació. També l’esmorzar de l’endemà va seguir les seves recomanacions.

El segon dia, en canvi, la temperatura màxima que es va assolir va ser de 12°C, un contrast exagerat respecte a la jornada anterior. Però, amb la premissa que l’“èxit és la suma de petits esforços repetits dia rere dia”, a primera hora del matí les nostres ciclistes estaven a punt per fer una ruta de més quilometratge, endinsant-se per carreteres secundàries i gaudint de la natura en estat pur. La pluja intensa no havia de fer acte de presència fins a primera hora de la tarda, però no va ser així. Pujant el primer port que tenien com a repte, un plugim les va sorprendre. Com que no n’hi havia per a tant, no hi va haver dubtes: continuarien pedalant. No obstant això, la imprevisió de la natura va tornar-hi uns pocs metres després. Una curta però intensa tempesta les va deixar ben xopes. I per la direcció que portaven, els núvols encara les acompanyarien un bon tros de recorregut. Per tant, es va decidir canviar el rumb de la ruta 180°, desfer el camí fet fins als apartaments i iniciar la pujada al port de la Bonaigua, una destinació emblemàtica per als ciclistes que volen desafiar els seus límits i millorar el seu rendiment amb l’entrenament en altura.

El port de la Bonaigua, amb les seves majestuoses altures i pendents desafiadors, no només és una mostra del poder de la natura, sinó que també és la prova del coratge i del sacrifici de les nostres ciclistes. Entrenar en altura no és simplement una estratègia; és una prova de resistència, d’adaptació i de determinació. Darrere de cada pujada hi ha hores interminables d’entrenament i una gran força de voluntat. Perquè, al final, el veritable triomf no només és creuar l’arc d’arribada en una cursa o en una prova cicloturista, sinó que rau en el coratge d’enfrontar-se a entrenaments complicats i sentir la gratificació de completar-los malgrat els inconvenients que sorgeixin pel camí.